La religió blaugrana

 

La religió ja no és l’opi del poble. Ara, la droga que hipnotitza i fascina al poble és el Futbol Club Barcelona. Temps enrere es construïen catedrals, ara tenim el Camp Nou. Aquest any la peregrinació tornarà a dur-nos cap a Roma, però amb una finalitat diversa de la d’ençà: ja no es busquen benediccions papals, ara es persegueix el triomf del Barça a la final de la Champions.

Els barcelonins, siguin o no practicants de la religió blaugrana, participen en l’eufòria col·lectiva que es respira a la ciutat des que, mesos enrere, l’equip de Pep Guardiola comences a fer prodigis. Fins i tot aquells que no saben què és un fora de joc, o un penalti, es complauen al veure que els miracles de l’equip de Guardiola fan a la gent somriure. La gesta del F.C.B. és ara més que mai un opi: entre tanta crisis, virus i guerres arreu del món, la victòria de l’equip barceloní és una finestra oberta per on entra aire fresc.

La religió blaugrana uneix a tothom, no entén de fronteres, ni de classes socials, ni d’idees polítiques. Com diu el seu himne: la seva bandera agermana. Alguns veïns que abans amb prou feines es saludaven, ara s’aturen, somriuen, i s’excusen pels crits d’alegria que van fer el dia anterior amb el primer gol. Al mercat de la Boqueria la gent segueix arribant a les sis del matí, però de millor humor i amb una bandera del Barça al coll.

Aquest és l’efecte de la nova religió, del pep-blaugranisme. El seu Déu, el número deu. O Don Iniesta, al qual l’afició vol beatificar formalment després del seu gol a Stamford Bridge. I sobretot, el profeta, Pep Guardiola, que amb les seves sàvies paraules i amb el seu esperit culé ha fet reviure la passió ciutadana.

Els ateus o madridistes s’ho miren tot amb resignació, perquè ara per ara només els queda baixar el cap. Sobretot després que ahir el Barça aconseguís matemàticament el títol de la lliga per la derrota dels blancs a Villarreal. Aquesta setmana els miracles s’han succeït. Després de la classificació per la final de la Champions i la copa del Rei va arribar la confirmació del títol de la lliga. Dos objectius complerts dels tres que s’han fixat. A l’últim propòsit, la final de Roma, hi dediquen les seves pregàries els culés.

Guanyin o no el dia 27, aquest final de temporada ja ha quedat registrat a la memòria col·lectiva com un dels millors de la història. I és especialment oportú que arribi ara, quan el poble està més necessitat que mai d’un nou opi.

Ja ho va dir Baquero, l’autor del gol a la final del 92 amb el Kaiserlautern. El que més feliç el feia, tants anys després, era que la gent l’aturés pel carrer per agrair-li els instants de felicitat viscuts després del gol. Al cap i a la fi, la religió hauria de tenir l’únic objectiu d’ajudar a la gent a ser feliços. I aquest religió blaugrana, sense dubte, ha aconseguit en els últims temps omplir als seus fidels de felicitat.